Memòria d’uns ulls pintats

Memòria d’uns ulls pintats  de  Lluís Llach

Un bon dia vaig comentar a classe que m’agradaven els llibres que, alhora que narren uns esdeveniments inventats, et descriuen uns fets històrics relativament certs i et fan descripcions de llocs , com de la meva ciutat o del meu País, i de les formes de viure de la gent . Llavors en Jordi em va proposar de llegir aquest llibre , dient-me que m’agradaria.

Ho vaig acceptar de bon grat i em vaig fer amb un exemplar, el vaig fer meu, pagant eh!, (com deia l’humorista Eugenio). Al principi quan vaig veure el nom de l’autor no el vaig identificar, potser era una casualitat, em vaig dir a mi mateix. No vaig ser conscient de la identitat fins que, unes setmanes després, començant la lectura, per la portada i contraportada, me’n vaig assabentar.

El llibre és una història d’amor, d’esperança, de realitats, de desenganys, de crueltats, de bogeria, de tristor. Però , per damunt de tot, una forta història d’amor intens. Llegint-lo he tornat a caminar per llocs i records, tant propis com adquirits per altres lectures, moltes vegades escrites amb partidismes no reconeguts en la meva innocència d’infant.

Jo pertanyo a la següent generació de postguerres, la generació de la por a la repressió, quan parlar massa podia ser perillós, o si mes no, inadequat per situar-se al bon cantó. Jo he estat educat sota els principis catòlics i la “Formación del Espíritu Nacional”, per tant del passat dels meus avis i de la infantessa dels meus pares, i de la vida i la mort que van tindre, no en coneixia res. El meu pare no gosa encara de parlar clar dels fets que el van portar a sortir de casa seva, sent un jove, o per què el meu avi va morir al cap de poc de sortir de la presó. Tampoc no sé res de la meva àvia, ni de què va morir, ni on és enterrada. Això per part de pare; per que per part de la mare, encara menys. Ma mare només sap, o diu, que va sortir de casa seva als 8 anys, amb dues germanes, una de més petita i una altra de més gran. Els seus pares, pot ser morts, o empresonats. El següent va ser que unes monges les van acollir i que, quan va ser possible , els van trobar feina. (Què maques aquestes monges !oi?)

“Memòria….” ha esdevingut com un passeig, per la facilitat de comprensió, al voltant tant dels sentiments dels personatges, com dels propis. També ha portat llum , sobre fets dels quals no sabia prou, o sobre organitzacions que, amb el pas del temps, s´han oblidat, o han canviat força.

Escrit en primera persona, a través “d’uns ulls pintats”, amb una narració clara i consecutiva, fins i tot en la seva titulació dels capítols, ha sigut fácil de llegir , i m’ha creat ganes de continuar amb ell fins al final.

Jo el puntuaría amb un 8. Recomanable de llegir per tothom.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s